Dilluns de la setmana passada vaig anar a veure Mandíbula afilada, una obra de Carles Alberola posada en escena per Voramar Teatre en el vintè aniversari d'aquesta agrupació. Qualsevol iniciativa que ens permeti veure teatre de franc és d'agrair.
L'obra consta de dos personatges únics. Se'ns presenten com a dos antics companys de classe, un home i una dona que es retroben després de molt de temps. El text adesiara s'atraca al teatre de l'absurd amb tot de girs ràpids i insospitats.
L'obra té coses molt bones, i en alguns moments tot el teatre arrancava a riure. S'hi mostra qualque situació home-dona que fa pensar i que es troba al caire de la genialitat, però que no acaba d'arribar-hi pel gust per l'estètica de l'absurd i per una tendència al happy ending que tenen aquestes comèdies, les quals, per altra banda, parlen de la tragèdia d'ésser animal pensant i en societat.
Tots els assistents hi passàrem una bona estona.
Emili Sánchez-Rubio
